Independència de Catalunya Nord

Si es pot plantejar que el Departament dels Pyrénées-Orientales deixi d’existir perquè les comarques del Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir i part de la Cerdanya ja no formin part de la República Francesa,

Si, ara, els partits catalanistes —Unitat Catalana i ERC— fossin majoritaris al Consell General, als principals ajuntaments nord-catalans i entre els diputats catalans de l’Assemblea Nacional Francesa, llavors la qüestió no es plantejaria pas perquè la resposta seria òbvia, però és clar, la situació és més aviat la contrària.

La independència significa canviar el marc jurídic vigent, per la qual cosa només es pot plantejar seriosament si el catalanisme és majoritari; així doncs, a la Catalunya Nord passa igual com al País Valencià i a les Illes: el catalanisme hi és minoritari i, per tant, no pot pretendre qüestionar el sistema polític.

D’altra banda, els joves independentistes dels anys vuitanta ens dedicàvem a cremar banderes espanyoles, i, per tant, a Prada, en cremàvem també de franceses; ara bé, en aquella època, un alt responsable de l’UCE sempre ens avisava que la crema d’una bandera francesa significava la destrucció i l’escarni d’un símbol nacional amb què els veïns de Prada i del conjunt de la Catalunya Nord s’hi identificaven plenament, motiu pel qual podien sentir-se agredits i ofesos per la nostra acció.
Naturalment, només un nord-català o algú resident en terres nord-catalanes pot saber fins a quin punt ha canviat aquesta situació, si és que realment ha canviat.Vistos els fracassos del catalanisme autonomista i federalista al sud, espero que tots els militants i simpatitzants del moviment catalanista nord-català tinguin clar que l’objectiu final és la independència, una altra cosa és que, ara per ara, fora del Principat, aquest tema no sigui convenient plantejar-lo en públic.
Si avui dia, amb l’autonomia, es pot plantejar que Barcelona sigui un pol d’atracció molt més fort que Tolosa i Montpeller, imaginem-nos amb la independència, en què Barcelona ja no patirà ni l’espoli fiscal espanyol ni el centralisme madrileny.

Sempre he considerat que la pèrdua de la transmissió generacional del català, esdevinguda ara fa mig segle, és una conseqüència indirecta del franquisme espanyol; òbviament, mai no podrem saber què hauria passat si, vers 1950, a l’altra banda de l’Albera hi hagués hagut l’Espanya democràtica i la Catalunya autònoma que van establir-se el 1931 amb l’adveniment de la II República Espanyola, o, millor encara, la República Catalana independent que va intentar crear Francesc Macià el 1926 a Prats de Molló.